La famosa frase del Quixot quan diu “con la iglesia hemos topado, Sancho”, no la va escriure Cervantes ni surt així a la noveŀla, la frase de la noveŀla diu “hemos dado” i simplement vol dir que de nits, en aquell temps de quan de nit tot era fosc, mentre busquen el suposat castell o alcàsser de la suposada nòvia del protagonista, s’han trobat amb l’embalum de l’edifici de l’església; canviar el “dado” pel “topado” s’ho va inventar la gent, els llegidors del llibre, que van voler entendre que el Quixot advertia que hem arribat a la ratlla que no es pot travessar perquè hi ha una autoritat que t’espera a l’altra banda amb la pira a punt, que és tal com era aleshores.
Però avui topem amb altres coses, avui que l’església i la seva inquisició ja no pinten gaire res ni van encenent focs per cremar-hi heretges, la ratlla es troba en un altre lloc. Hi ha una inquisició difusa que ens fa complir com si fóssim idiotes, o que ens fa complir perquè som idiotes i anem complint. Complint les ordres que vomiten la publicitat i els estats, o l’estat i les publicitats, en llur terrible aliança capitalística, o, com ho diu el coŀlega tartamut, caca-pipi-talista. Algunes d’aquestes ordres no ens arriben ni formulades, però igualment les complim: als països catalans i castellans, i diria que també francesos, portuguesos, italians i altres, sembla que dentistes, manicures, barbers, taverners, llibreters, a més d’agències de viatges, immobiliàries, botigues de regals o d’electrodomèstics, etcètera, etcètera, hagin de posar els noms i la propaganda en anglès, com si fossin títols de peŀlícules, els quals també estan, sovint, en anglès, no sé per què. Perquè patim una epidèmia de provincianisme anglocèntric imparable: anem seguint el provincianisme de la ciutat més provinciana del planeta, que és Niu Work, per dir-ho com ho escrivia Dalí.
D’una banda hi ha els anglicismes que, sense fer soroll, es van esmunyint a dins de les nostres llengües catalanes, castellanes o franceses: fins fa quatre dies, hom es despertava els matins amb el despertador, ara ens posem l’alarma, per despertar-nos. Però en els nostres idiomes l’alarma és per sortir corrents, per fugir follats perquè ens bombardegen… que potser és el que està passant. I els diccionaris de les acadèmies respectives ho van acceptant, ho van implementant. I també hi ha els anglicismes que ni els escrivim ni els diem com en anglès, com per exemple els tristíssims dònuts, que potser els havíem vist escrits però sense tenir gaire idea de com es pronunciaven. Els mexicans, amb els seus anglicismes d’orella, i no pas llegits, en diuen “donas”, paraula femenina: a la pissarra del fornet hi diu “deliciosas donas”. Però els mexicans, que, com diuen ells, estan tan lluny de déu i tan a prop dels gringos, als senyals de trànsit no hi posen STOP sinó ALTO, i no deixen ni un sol títol de peŀlícula en anglès.
Una peculiaritat del nostre anglocentrisme és que tenim l’anglès apretant-nos o fent prèssing des de damunt del castellà. Em puc baixar un catalanitzador que em posa el windows en català, que em tradueix el windows castellà al català, però el windows castellà ja és una traducció d’un original anglès, i és una traducció també parcial, perquè no diu pas “ventanas” ni encara menys “finestres”, diu “windows”. Això sembla que no té cura: la pàgina web hauria de ser la pàgina teranyina i l’internet l’entrexarxa, que ja és curiós el matís entre la teranyina, que la mosca hi queda atrapada, i la xarxa, que serveix per atrapar lluços…
D’aquestes expressions angleses, unes quantes s’incrusten al nostre idioma i hi queden incorporades, potser per sempre, com ho van fer els clubs i el futbol. Moltes només duren una rosada i després cauen al pou de l’oblit. Em penso que els joves d’aquí una generació i mitja no n’entendran ni la meitat del que anem dient avui.
Una altra mania és pronunciar els noms estrangers com si fossin castellans, i així diem Beckett pronunciat a l’espanyola, que sona gairebé igual que Bécquer, quan en anglès es diu amb una primera ‘e’ que s’assembla a la nostra ‘è’ oberta i una segona ‘e’ que sona quasi com una vocal neutra, de manera que hauríem de dir “bècat”, rimant amb “hipoteca’t”. Això ja fa temps que dura: quan jo era un mocós semblàvem tots uns sopes, dient Frank Zappa amb aquella absurda zeta castellana.
Una altra cara d’aquest diamant és que webs, ràndoms, gúguels i tota la resta de l’argot informàtic, a més de quasi tot el vocabulari científic, permeten que es vegi clar qui mana, de moment: uns angloparlants. Si quan topàvem amb l’església ens havíem d’empassar que el món s’havia creat en 7 dies, ara sense saber amb qui topem, sense saber ni si topem o no topem, ara ens hem de creure que el món es va fer en una fracció de segon de zero coma zero zero zero i així fins a 42 zeros i al final un 1, o sigui en una fracció de segon de 10 elevat a menys 43. El món ha acceptat aquesta idea, que no sé si és platònica, aristotèlica, presocràtica o què, i m’és igual, però ha quedat ben establert que això és el big bang i que va en anglès, perquè si ho traduíem se n’hauria de dir el gran pet.
Segons la visió que Fages de Climent va exposar a la conferència Vila-sacra capital del món, si l’any 1213 el rei Pere no hagués caigut a la batalla de Muret, ara la capital del món no seria la Nova York sinó aquest poblet de vora Figueres que és Vila-sacra, i la idea, la forma i la manera de funcionar del món seria molt però molt diferent. Té pebrots que un rei que ha passat a la història amb el nom de Pere el Catòlic morís defensant els creients càtars (heretges!) contra la poderosa aliança de l’expansionisme parisenc amb el catolicisme romà. Si aquella batalla no s’hagués perdut, si els occitans no haguessin topat amb l’església, si Vila-sacra fos la capital del món, si la religió imperant fos la del pa pa i el vi vi, l’idioma dominant seria el català i en comptes del terrible espetec còsmic incomprensible del big bang el món hauria començat pim pam, com si res.