El 1979, el col·leccionista d’art Francesc Draper va inaugurar la Sala Dalmau als baixos d’una finca modernista de Barcelona. De l’antic establiment, només va conservar l’aparador de fusta i una escala de forja. Aquella caixeta de tons verd molsa -amb el seu característic terra emmoquetat i les parets entapissades- havia de ser el paradís de les avantguardes històriques amb accent català. I així ho ha estat durant els darrers 45 anys. I ho diem en passat perquè, contra tot pronòstic, fa unes setmanes Mariana Draper -que va començar en el món de l’art de la mà del seu pare- va anunciar que ella i els seus dos germans havien decidit tancar la galeria. La Sala Dalmau baixarà la persiana el proper 31 de desembre, però la petjada d’aquesta nissaga de galeristes romandrà viva en col·leccions particulars, fundacions i museus de tot l’Estat. Acompanyeu-nos de la mà de la seva directora en un dels darrers dissabtes viscuts a peu de carrer.
Pregunta. Mariana, per què han decidit tancar la galeria?
Resposta. El passat 17 de setembre vam fer una festa a compte de la inauguració d’una retrospectiva dedicada a Joaquim Torres-García. Aquest pintor catalano-uruguaià sempre ha estat molt vinculat a la Dalmau i enguany es complia el 150è aniversari del seu naixement. Va ser una festa increïble, va vindre mitja Barcelona! Aquell dia, la Cati, el Lucas i jo ja sabíem que seria la penúltima exposició, però no ho havíem dit a ningú. Volíem celebrar una festa, no un funeral. I ho vam aconseguir. A més, enguany també celebrem el 45è aniversari de la galeria i ens va semblar que era una bona data per tancar un cicle.
P. Així que no ha tingut res a veure amb un tema econòmic o pel lloguer…
R. No, aquest local el va comprar el meu pare. Ha sigut una decisió molt meditada. Vam tardar quasi un any en prendre-la, però un cop presa ja no hi havia marxa enrere. Aquests dies ho he repetit molt: tot té un principi i tot té un final. Han sigut 45 anys molt gratificants, sobretot perquè hem rescatat artistes de les avantguardes històriques que havien quedat oblidats després de la Guerra Civil. Gràcies a la nostra feina, molts d’aquests pintors han entrat en col·leccions privades tant catalanes com espanyoles i en institucions públiques com el MNAC i el Reina Sofía de Madrid.
P. També heu tractat temàtiques més enllà de les avantguardes històriques de l’exili.
R. Sí, la recuperació històrica ha estat la nostra línia principal, fins i tot hem fet exposicions de Le Corbusier, de cubistes francesos, dels membres de l’escola espanyola de París… Però també ens hem centrat en pintors contemporanis que han begut de les avantguardes històriques i les han reinterpretat com Juan de Andrés, que estava en l’òrbita de Torres-García, Miguel Villarino, Miguel Peña, Jordi Amagat… El mes passat vam inaugurar la darrera exposició: es diu Avantguardes Històriques i tanca el cicle recordant, precisament, els nostres inicis. És com una reunió d’amics perquè hi apareixen molts dels artistes que hem tingut a la galeria i que estaven vinculats entre ells: Hernando Viñes, Jacint Salvadó, Manuel Ángeles Ortiz, Louis Marcoussis, J. Fín, que era nebot de Picasso, Francisco Bores. Le Corbusier, A. Gleizes… Molts clients quan han sabut que tancàvem ens han reservat obres perquè volen un últim record de la Dalmau. Alguns fins i tot ens han portat flors i bombons.
P. I com s’han pres el tancament els artistes?
R. Estan tristos, un disgust horrorós. Amb tots acabes creant un fort vincle d’amistat. I, és clar, això no s’ho esperaven! Alguns estan venint a acomiadar-se personalment. Fa uns dies vam rebre la neta del pintor Manuel Ángeles Ortiz. Són dies de moltes emocions.
Mariana Draper no exagera. La nostra conversa ha estat interrompuda diverses vegades. Clients habituals que venen a acomiadar-se en persona, gent anònima que entra a la galeria a dir-los que no els han comprat mai un quadre, però que gaudien de les seves exposicions i que els trobaran a faltar. Fa una estona ha aparegut l’artista Philip Stanton, que tenia una exposició individual just al costat, a la galeria Jordi Barnadas. “Lo siento mucho, os echaré de menos”, li diu ell. “Creo que me costará un poco venir al barrio. Cerramos un ciclo, pero ha sido alegre, precioso y gratificante”, li confessa ella.
P. I què serà d’aquest local tan ben situat?
R. Entre la pandèmia i les obres de Consell de Cent han sigut uns anys difícils, però haig de reconèixer que el carrer ha quedat molt bé. Tenim gent interessada pel local, però per mantenir l’esperit del nostre espai posem dues condicions: mantenir la façana amb l’aparador de fusta i també l’escala de forja de l’interior.
P. I el cartell? És una preciositat.
R. Sí, ho és, el va encarregar el meu pare. El 1969, va anar a una exposició del COAC que retia homenatge a les antigues Galeries Dalmau i al seu fundador, el marxant d’art Josep Dalmau. El meu pare va quedar fascinat per la seva figura, per això la nostra galeria porta el seu nom. Si els nous llogaters el volen mantindre, doncs serà un punt a favor d’ells. T’hauria d’ensenyar el despatx que tenim al pis de dalt. Fa molts anys, un crític d’art va escriure que era com un quadre d’Edward Hopper. Vols pujar-hi?
L’escriptori de fusta, el llum de taula arrodonit i la catifa arabesca emmarcades per un finestral rectangular que dona a Consell de Cent. I, de nou, aquella sensació màgica de viatge en el temps que t’acompanya quan entres a la Sala Dalmau, la saleta verda que el senyor Draper va imaginar à la parisienne i que mai s’esfumarà del tot.
