Emma Vilarasau: “A la ‘Casa en flames’ s’estimen i no saben estimar-se, i això connecta amb moltes famílies” | Quadern

Acaba l’any al teatre, a la Villarroel amb Un matrimoni de Boston. I a Netflix, amb la reconeguda Casa en flames. Sèries, teatre, cinema… Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) continua gaudint de la Montse, el seu personatge a la pel·lícula de Dani de la Orden, una dona divorciada que reuneix la seva família un cap de setmana a la casa d’estiu de Cadaqués per buidar-la i posar-la a la venda. La Montse té molt d’altres mares, admet Vilarasau.

Pregunta. Què han fet malament les mares per arribar a la situació de la protagonista de Casa en flames?

Resposta. Espero que sigui qüestió d’una generació anterior que no ho va tenir tan fàcil ni l’opció de dir: deixo els fills a casa i me’n vaig a treballar. Ara tenim més opcions, però ser mare i treballar comporta un estrès molt heavy. Vols arribar a tot, vols arribar-hi bé, vols que els teus fills ho tinguin tot i et tinguin a tu, i no tens hores. Les mares de la meva generació ens dedicaven la vida. Quan vaig començar a treballar, hi havia alguna cosa en l’inconscient dels meus gens de voler imitar la mare, i pensava: que malament que ho estic fent, vius amb culpa pel fet de ser mare perquè els abandones molt, però no ho pots fer d’una altra manera: és això o no tens fills. Si renuncies a la teva vida, que és el que va fer la meva mare i quasi totes les de la seva generació… La meva mare al final es plantejava: què he fet amb la meva vida quan tots marxen?

P. Això ja ha canviat amb la seva generació.

R. Tenim carreres, tenim professions i tenim una vida, tot i que és fotut que tinguis setanta anys i els fills no et truquin. Potser hem d’assumir que ser mare és un temps que dediques full time i que combines amb la feina, i després cadascú té la seva vida, i els estimaràs fins que et moris perquè això no ho pots canviar. Però alguna cosa canvia: ja està, una part s’ha acabat, són persones adultes. És que el intento dir: soc aquí per al que necessiteu, però no us preocupeu per mi.

P. Què té Casa en flames?

R. Totes les famílies tenim les nostres coses. Aquesta és una família que en té diverses sobre la taula. Hi ha alguna cosa de l’essència de la Montse que és en totes les mares: el desig de tenir els fills a prop, de protegir-los contra tercers que a ella li semblen perjudicials. És aquesta la manipulació que fa la Montse.

P. La Montse rosamariasardeja una mica?

R. Sí i no, perquè la Montse encara té un punt d’ingenuïtat que és el que la fa més humana. I la Sardà la ingenuïtat no la gastava. La Montse té sobretot molta necessitat d’ells. A mi el Dani em va dir que la Montse està molt depre perquè si no no podria fer el que fa, però no vull que es noti en tota la pel·li.

P. No és el que passa ara? Molta gent depre que dissimula?

R. Ara molta gent dissimula perquè allunyes els altres si sempre estàs trist i enfonsat, i ella el que vol és recuperar els fills. És una pel·li on tots són molt egoistes. S’estimen i no saben estimar-se, i això connecta amb moltes famílies.

P. Per a una actriu de teatre com vostè, què significa una pel·lícula com aquesta?

R. No va ser difícil. Quan has fet tanta tele com jo, tens un domini de la cara bastant important. Rodar diàriament durant molts anys et dona un coneixement de les càmeres i del llenguatge molt bèstia. Al final és el mateix ofici, i és molt bonic. En teatre has d’arribar a l’última fila, però això no vol dir exagerar el paper. En cinema és molt més fàcil, la veritat l’has de tenir però la càmera et ve a buscar.

P. Asseguda aquí a la Villarroel, fent Un matrimoni de Boston, com veu l’estat de salut del teatre a Barcelona?

R. En aquest moment estem superbé. Hi ha moltes coses que funcionen a moltes sales, funcionen els teatres públics, és un moment de salut bo. El públic en té ganes, omple les platees, potser s’haurien de cuidar una mica més les sales alternatives i les companyies emergents, perquè no és fàcil fer-se un lloc… Entre tots, hem fet que això tiri. A Catalunya tenim molt de talent. Malgrat la baixada que hi va haver, s’havia de reflotar.

P. En la teva carrera, ha viscut algun episodi d’assetjament?

R. Francament, he tingut la sort de no viure això. Vaig treballar al Lliure quan començava i no vaig patir cap mena d’abús. I en el cine que he fet, impossible.

P. Valora els serials que ha fet?

R. Gravar diàriament és mot dur, però tinc molt bon record de Nissaga, una sèrie que va marcar història. Al Mateu i l’Eulàlia els passaven coses molt bèsties, la historia d’un incest, d’un amor prohibit.

P. Queda alguna cosa en vostè de l’Eulàlia?

R. L’estimo molt, l’Eulàlia, sempre la vaig estimar, sempre vaig pensar: pobra tia, que dur el que t’han fet, no m’estranya que siguis com ets, entenia les seves ganes de revenja.

P. Amb Nissaga, havíem d’esperar a l’endemà per a un nou capítol. Ara consumim sèries desaforadament.

R. Jo veig moltes sèries. El que em passa és que no me’n recordo. Quatre que m’han marcat. En passen tantes que no som capaços de retenir tanta informació i anem esborrant a mesura que entren. És una pena. Abans veies una bona pel·li i te’n recordaves molts anys. Jo m’he posat dura amb mi mateixa, abans llegia molt. I m’he posat un horari. Perquè el que em passa és que veig sèries que a vegades no em deixen res, però dels llibres sempre en queden coses.

P. La seva parella també és del teatre, Jordi Bosch. En perspectiva, això és favorable?

R. Em costaria viure amb algú que no visqués aquesta professió des de dins perquè són moltes les coses que compartim. No estem sempre parlant del mateix, però ens entenem, pots aconsellar i que t’aconsellin. Parlem del mateix, el mateix idioma. Ara em costaria molt viure amb un metge.

P. Competeixen?

R. No. Ens ha anat força bé a tots dos, no hem parat de treballar.

P. Quin paper li agradaria fer?

R. Quan dius les coses, s’esguerren. Vull continuar fent cine, però és difícil perquè no s’escriuen històries per a dones grans, no sé si és perquè les guionistes són encara joves i hem d’esperar que tinguin 66 anys i sàpiguen què és entrar en la tercera edat. I si se’n fan, és que té Alzheimer o està fatal. Les dones estem fantàstiques als 66, tenim tota una vida. Tots hem viscut educats pel cinema, moltes coses les hem après mirant pel·lis, però no sabrem com entrar a la tercera edat ni com envellir, no tenim cap referent, per sort hi ha llibres, però en el cinema arribes a una edat en què et cauen els referents. Ho farem sols, però és una pena perquè el públic majoritàriament és dona i té aquesta edat. Les sales són plenes de dones que no són tietes: són metges, biòlogues, juristes… però no són tietes. Es continuen fent pel·lis per a homes, per a adolescents, però del que és separar-se als 70 anys o com encarar que et queden 10 anys bons… podríem parlar d’això per favor? Jo no penso anar a fer creuers, m’agradaria tenir miralls.