Abans dels galets, les neules i els torrons, ja sabeu quin menú ens toca: resums, llistes i rànquings. El 2024 s’acaba d’aquí a quatre dies, i tot i que el teatre funciona per temporades i no per anys naturals, l’aparició d’un article com aquest sembla inevitable, com si es tractés d’un fenomen meteorològic. El periodisme també és un xàfec inesperat. No parlarem de tot el que s’ha fet ni tampoc destacarem totes les propostes que ens han agradat aquests darrers dotze mesos. Això pretén ser un passeig per alguns dels moments escènics que més ens han marcat aquest any. Algunes coses quedaran només a la ment del crític. El misteri també és sexi.
1. Albert Arribas
La Gleva. Sala Atrium
Albert Arribas és un dels creadors realment més radicals, hiperactius i treballadors del nostre teatre. Si tancava el 2023 amb El gos, un text de Lluïsa Cunillé al Teatre La Gleva, encetava el 2024 amb Al contrari!, una obra de la mateixa autora a la Sala Atrium. Arribas també ha tingut temps d’estrenar Les Bacants (a La Gleva) i Verbagàlia, a la renovada (i molt més còmoda) Sala Atrium. Cunillé, Eurípides i Català: hat-trick a la ciutat comtal. Intèrprets de nivell, propostes agosarades, rigor absolut a l’hora de tractar el text i l’escena. Et pot agradar més o menys, però és indubtable que el senyor Arribas fa els deures. Quants directors poden afirmar el mateix?
2. El día del Watusi
Teatre Lliure de Gràcia
Les adaptacions de novel·les al teatre, ja ho sabeu, de vegades no surten tan bé com voldríem. Si la tardor del 2023 La plaça del Diamant va convèncer, durant la primavera del 2024 El día del Watusi va vèncer. L’adaptació de la novel·la de Francisco Casavella que Iván Morales va dirigir al Lliure de Gràcia va triomfar abans i tot de l’estrena: totes les entrades exhaurides. L’aficionat al teatre de Catalunya viu en un perenne estat d’angoixa vital: les entrades s’esfumen i les exhibicions continuen sent igual de curtes. Morales va aixecar un muntatge viu, àgil i vibrant, amb unes interpretacions d’altura i una veritat escènica que ens explicava a tots plegats, catalans. Coses que passen al nostre teatre: aquest espectacle (un èxit de crítica i públic) ni es va prorrogar ni s’ha programat aquesta temporada. A veure si la vinent tenim més sort.
3. Nodi: de gossos i malditos
El Maldà
Als crítics ens encanta “descobrir”, sigui companyies, autors o intèrprets. Amb el petit espectacle Nodi: de gossos i malditos, alguns de nosaltres vam conèixer una jove companyia (La Moukhles & Sentís) que té les coses clares i moltes ganes de dir-les. A més, oh miracle, ens van presentar un espectacle cuinat a foc lent durant més de dos anys, en què la dramatúrgia d’Albert Boronat i Maria Donoso estaven al servei d’una proposta entre el teatre documental i l’autoficció: Joan Sentís, Miriam Moukhles i Fermí Delfa ens van parlar de la contracultura dels anys setanta amb la mirada verge d’aquells que no l’han viscut i, alhora, reconeixen que probablement han idealitzat aquella època. És un gust veure gent jove que no ens parla de xarxes socials, salut mental i canvi climàtic. Aquest és el diàleg intergeneracional que volem.
4. Glengarry Glen Ross
Heartbreak Hotel
Quan Àlex Rigola va inaugurar la sala Heartbreak Hotel, va culminar un període d’investigació: si L’home de teatre havia sigut tota una declaració de principis, Glengarry Glen Ross va demostrar que el “mètode Rigola” funciona. I encara més si fem l’exercici de comparar-lo amb el muntatge que ell mateix va dirigir al Lliure fa 21 anys (érem tots més joves i teníem més cabells). Quan el text i els actors són bons, no cal gaire cosa més. El teatre no necessita escenaris giratoris ni aparatoses superproduccions: dos tamborets ja són suficients. El capitalisme salvatge i la testosterona del text de David Mamet van ser compensats per Rigola amb la presència de dues actrius: Miranda Gas i Sandra Monclús (i el seu “menja’m el rabo” antològic) servien de mirall davant d’aquesta masculinitat ridícula i desesperada. Estic segur que Mamet no aprovaria aquest espectacle.
5. Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla
Sala Beckett
L’obsessió dels mitjans de comunicació per trobar “noies joves” que s’erigeixin en portaveu de la seva generació —i que atreguin, no ho oblidem, a nous públics— també es produeix en el món del cinema i, evidentment, el teatre. Berta Prieto s’autoproclama orgullosament “la nena mimada de la Sala Beckett”, i amb Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla (un dels títols més difícils de recordar de tota la temporada) ens va presentar un espectacle que era una astracanada amb moltes capes. Diferents personatges, històries i tons interpretatius es barrejaven amb cançons molt taral·lejables (“Fada, fada, fada…”), humor i molta mala llet. La inesperada profunditat del mem feia acte de presència amb una proposta que, no ho oblidem, no es prenia seriosament ni a ella mateixa i que, cosa estranyíssima en aquest país, podia convèncer tant la gent a qui li agrada el teatre com a tots aquells que el detesten. Esperem amb candeletes el següent de la Prieto.
6. Pura passió
Teatre Akadèmia
En la lliga dels radicals també juga la Lucia del Greco, la directora italiana que amb Pura passió ens ha demostrat que una novel·la curta pot llegir-se de moltes maneres diferents. El títol homònim d’Annie Ernaux es convertia en una proposta blanca com un quiròfan i freda com una sala de dissecció, però de manera totalment autoconscient: altres espectacles no poden afirmar el mateix. Una Cristina (ullassos) Plazas executava el paper de gèlida narradora, mentre anava desmuntant un motor de motocicleta. L’espai de Pol Roig, la llum de Cube, el vestuari de Pau Aulí i la música de Pere Jou & Aurora Bauzà anaven tots en la mateixa direcció, sumant capes a la proposta. Cosa que, encara que sembli mentida, passa molt menys del que voldríem als nostres escenaris.
7. Postdata, ‘Gola’
TNC
Aquest article arriba a la seva fi mentre Oriol Pla encara està fent funcions de Gola al TNC (amb totes les entrades exhaurides) i encara esperem les darreres estrenes de l’any. Serà Reiterat Rei Tarat la gran sorpresa de la temporada? Es convertirà El dia de la marmota en el nou Mar i cel? Això no ho sabem i, a hores d’ara, no té cap mena d’importància. Com tot el que he escrit fins aquí, en realitat. Bones festes a tothom, i estigueu bonets i bonetes.
